A la Biblioteca de Porqueres, vam poder gaudir d’una magnífica xerrada, aclaridora i interessant a la vegada, d’un tema que normalment ens incomoda. Provoca que no sapiguem que dir d’ell, a la vegada que fa que no en vulguem parlar d’entrada i que per tant, queda ignorat, com si fos inexistent, i malgrat tot això, és un tema que ens afecta, i una situació en la que tots ens hi trobarem ja que és la resposta natural a la fi del procés del cicle de la vida.
La Ma Teresa va començar explicant què és i el que comporta. El dol és un procés universal, natural del procés de la vida. És un procés únic, privat de cada persona i al que tots ens hi trobarem i ens hi haurem d’afrontar. És particular de cada persona ja que depèn de les influències particulars de cadascú, com per exemple les culturals o l’acumulació de pèrdues, entre d’altres.
El dol és una resposta física, emocional, de pensament de les relacions amb els altres i nosaltres mateixos. És un moviment existencial i espiritual. El fet de trencar-se el vincle afectiu i de relació, ens fa mal. De fet al llarg de la vida, patirem tot tipus de pèrdues: de la salut, de la pròpia cultura, materials etc., dependent de la nostra situació personal.
Per què tant dolor? Hem vingut al món per estimar i ésser estimats. Aquesta seria l’essència de la vida, el relacionar-se en la nostra vida ordinària. I amb la mort, hi ha una part que ha estat arrencada, que ha quedat buida; s’han trencat vincles. L’absència ens fa mal, al cos i al cor. I d’aquestes ferides ens en quedaran cicatrius. Durant el procés podrem tenir la sensació que els altres no ens entenen, d’aquí que l’estar, la presència, el silenci (poques paraules) seran les eines de més ajuda. Hem de donar valor al que la persona explica. És cabdal de que senti que pugui compartir, expressar-se. Ja que el seu trasbals ve donat per múltiples raons: sentir-se poca cosa ja que la persona perduda era el tot, la suma de dols anteriors, amb potser algun de mal resolt, la ràbia per culpa d’una mort violenta o sobtada, la culpa de no haver fet més, les dificultats econòmiques, el patiment interior.
A continuació, la Concepció va agafar el fil per a explicar quan el dol pot arribar a ser un problema per a la persona. Va començar explicant que hi ha mites que interfereixen, ja que és un procés viu que cal viure. Molta gent voldria rapidesa en el temps de dol, sent la incomprensió de l’entorn, pretenen que no passa res, dissimulen per protegir altres membres de la família, i no s’adonen de que el sofriment compartit allibera. També de què plorar és bo, i cura, allibera i ajuda. Tothom fa el que bonament pot. Malgrat tot aquest dol podria acabar en patologia, si es complica i s’allarga molt en el temps i pot acabar en depressió.
Hi ha molts models a seguir per ajudar a superar el dolor i tots són bons. Va aclarir que elles s’han format a l’IPIR i que segueixen la metodologia de l’Alba Payàs. Ella ha creat un mapa guia per a fer un acompanyament. I per això és tant important el que es fa, depenent del moment. Hi ha quatre estadis o dimensions.
El primer, és el Trauma. No tothom el pateix. Es dóna quan hi ha una desregulació del sistema nerviós, causada per una mort sobtada, un sentit de culpabilitat, una percepció de sofriment . Per exemple: com s’ha donat la noticia, és cabdal, ja que la soledat sentida i viscuda pot generar trauma. També el sofriment llarg per culpa d’una malaltia degenerativa, un suïcidi, la mort de gent jove, la mort d’un fill. Hi pot haver una reacció d’hiperactivitat: amb ansietat, angoixa, manca d’atenció; i una altra reacció d’hiperactivació: una anestesia corporal. A partir dels sis mesos és quan hi ha el perill d’aquest trastorn d’estrès postraumàtic.
El segon, és la Protecció del Dolor. Necessitem desconnectar, protegir-nos,. No és un acte voluntari, és a nivell emocional. Pot haver-hi un empipament, o una justificació. Potser no integrem la pèrdua. Es tracta de graduar el nivell de dolor. També ens pot afectar corporalment, anirem encongits, es tracta d’anar tolerant el dolor de mica en mica.
El tercer, és la Connexió/Integració. Aquí es fa un pas de gegant en l’acceptació, emocionalment. És quan podem agrair el que m’ha donat aquella persona, perdonar. Ve a ser una resignificació, un reinventar-se (un sortir de dins). Ja que tot el que nosaltres fem per sortir del dolor ens fa créixer.
El quart, és el Creixement/Transformació. Els canvis que es produiran podran ser grans o subtils. Serà una transformació d’un mateix, de poder connectar, amb més empatia, més comprensió. I si la persona té una dimensió espiritual treballada o no, doncs la resposta serà diferent. El sofriment pot ser una paret obstructiva o en canvi, una porta cap als altres que ens faci avançar i créixer.
El sentit de la vida és únic de cadascú. És essència, una inherència que ens dóna força, de dintre cap a fora. La part espiritual té molta importància.
Al final de la vida, al fer-se gran, el dol es fa menys dolorós, i difícil. És important morir en pau, amb serenitat i acomiadar-se. Una mort compartida serà més fàcil. S’ha d’aprendre a deixar anar, a desaferrar-se, com diu en Francesc Torralba. I també com diu Julio Gómez, és cabdal que la persona que se’n va i la que es queda puguin demanar-se perdó, donar-se gràcies, sentir que la vida ha tingut sentit i manifestar l’afecte i dir-se : t’estimo. Ja que hi ha el perill d’un entorn aferrat que fa difícil el bon morir. Un bon acompanyament de la persona que marxa, és una bona consolació.
També dir, que la Ma Teresa va llegir una carta de resposta i de consells d’una mare de terres de Lleida, publicada al diari Segre, adreçada a una altra mare en trauma en motiu de la mort d’un fill, a partir de la seva pròpia experiència. Una carta molt impactant.
I vam acabar amb un intercanvi de preguntes i vivències entre el públic i les conferenciants.
Concepció Serra Teixidó
M. Teresa Pujol Sabanés