El passat dijous 25 de gener a un quart de nou del vespre, ens vam aplegar per escoltar la xerrada del P Francesc Riera, sj sobre l’Evangeli de Marc, i la figura de Crist des d’una altra manera. La Dra Dolors Vidal va començar fent un repàs de la trajectòria i obra del P Riera i del impacte que els seus llibres de teologia popular sobre els evangelis han tingut aquí i sobretot a terres de Sudamèrica.
El P Riera va començar introduint l’evangeli de Marc amb la perspectiva de coneixement intern de Jesús, d’un ficar-se al cor de Jesús , per més estimar-lo i seguir-lo. Va situar l’evangeli en el seu context, escrit uns 40 anys després dels fets, a Roma o Síria, i que anava dirigit a una comunitat petita i no rellevant, menyspreats, ja que la Creu es considera una bogeria, i també una comunitat que ha oblidat que Crist és el pobre. Per tant Marc tracta de donar una sotragada, vol engrescar la comunitat de nou. Recull les tradicions i en fa un relat.
Vol tornar al Jesús real, no al Jesús fet ves a saber com, a la nostra imatge i semblança. Jesús serà el punt zero, d’on sortim. Va recordar que és el que tracta de fer avui el Papa Bergoglio quan vol que tornem a connectar amb Jesús de Natzaret, com a nucli central. Seguint l’evangeli, se’ns presenta un Jesús alliberador, el Crist, el Messies, però que no és fàcil de portar a terme i un Jesús que és el Fill de Déu. El missatge és que amb Jesús comença la bona noticia, i continua amb la comunitat cristiana, ja que nosaltres en som la continuació.
Jesús és l’alliberador, va provocant la bona noticia, però queda enganxat , lligat, perquè tant els fariseus i la gent de bé, pietosa, com el poble i els deixebles no se n’enteren, no ho acaben d’entendre, perquè prescindeixen de la Creu. L’evangelista/pastor presenta la jornada ‘tipus’ de Jesús, anant a la sinagoga i fent que la persona trencada per dintre (l’endimoniat ), recuperi la vida. Per tant ja és el primer gest de que el Regne ha arribat. També ho veiem amb la sogra de Pere, una velleta que recupera l’esperança. Passa de sentir-se inútil a sentir-se entera, Jesús la ressuscita i passarà al servei i serà la primera diaconessa que serveix la taula cristiana. Per tant ens diu que ens trobarem amb Déu i Jesús quan recuperem i ressuscitem els trencats, els últims, i escampem acolliment i simpatia a tota la gent que se’ns acosta.
Amb el leprós, Jesús trenca tabús, traspassa la frontera. És la bona noticia. I es tracta de fer com Jesús, amb Jesús. Perquè Jesús està preocupat pels drets de la persona humana, i per tant es troba amb els últims, i reparteix el goig de l’evangeli. Cosa que el Papa Bergoglio també fa amb la seva obra ‘Evangelii Gaudium’ o ‘La joia de l’Evangeli’.
Aquest missatge és molt important per Marc, tenint en compte la seva comunitat ingènua, que no es vol empassar les dificultats de la vida i que es pensa que tot és fàcil, un bufar i fer ampolles. Es tracta de que encaixi la vida amb els seus feixucs i creus, en el seguiment de Jesús.
Per últim, ens presenta un Crist abandonat de Déu, en la seva mort. Déu crida el crit del poble. No és el totpoderós, sinó un altre Crist que mor cridant com el poble. Amb la mort de Jesús, lo sagrat està en les nostres creus pròpies i les que ens donen els altres, i no en els temples.
També va subratllar la vigència del missatge d’aquest evangeli en el món actual, en les nostres pròpies comunitats tant semblants a la de Marc.
Nascut a Barcelona el juny de 1942.
Doctora en Història de l’Art interessada per la conceptualització i la gestió del turisme cultural. Dirigeix el Màster en Turisme Cultural de la Universitat de Girona. Fa docència al Grau en Turisme i al Màster en Turisme Cultural. Membre de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis i del grup de Recerca en Teories de l’Art Contemporani, fa recerca en l’àmbit de la imatge turística, de la comunicació del turisme cultural, del patrimoni tangible i intangible. Dirigeix la Col·lecció d’Edicions Vitel·la, Turisme Cultural (Cultural Tourism). És membre i representant de l’estat espanyol a la Xarxa Unitwin (culture, tourisme et dévelopement) de la UNESCO.
Halil va presentar el Sufisme com un saber i un sabor, com un joc de paraules. És a dir, el saber com a literatura sapiencial, el cor de les persones i copsar el sabor, cosa molt complicada i difícil, a través de la tradició i les arrels. També el Sufisme com a defensa d’atrevir-se a pensar, raonar, reflexionar i meditar, per a tenir una visió més global de les coses. Ja que l’home modern ha deixat de mirar el cel, de saber que diuen les constel·lacions, ja que es guia més per el que diuen les xarxes socials, que tenen molt de pes, però que porten a un empobriment de la persona. Els mestres ens parlen de fugir cap a la realitat, a lo veritablement real. Es tracta d’arribar a ser éssers humans plens, i no pas empobrits. És un aliment imprescindible per a l’home, ja que no vivim només de pa, ni de circ, sinó també de la bellesa, l’esplendor de la veritat, que deien els clàssics, que no és estètic, sinó aliment de l’esperit. Sense això la vida, no és vida en majúscula.
Davant el plantejament de si es pot únicament pensar amb el cap, i de si el cor pensa o no, el sufisme seria l’Islam del cor o el cor de l’Islam. Les persones dels segles XX i XXI quan parlem del cor pensem en afectivitat, sentiment, emoció. En canvi per els clàssics dels segles XI i XII del sufisme, el defineixen igual a la via del cor. Un cor que pot pensar, que reflexiona, un cor il·luminat capaç de comprendre les coses. No queda reduït al sentimentalisme. Si hi una deriva, aquest sentimentalisme pot crear un excés de pietat, i anul·la la capacitat de meditació. Fa segles l’home es preguntava: què soc? qui soc? com és possible que m’hagin nascut? ara, en canvi, la nova espiritualitat, New Age, per exemple, pregunta: com em sento? El subjecte sentimental es posa com a referència de tot. En el sufisme islàmic, únicament Déu pot dir jo. Hi insisteix molt en que s’ha de pronunciar: nosaltres en comptes del jo, és un fugir de la vergonya de l‘ús del jo. El cor de l’Islam és l’essència mateixa d’aquesta tradició de la via del cor.
