Resum Conferència Col·loqui: L’Evangeli de Marc. Un Crist i Fill de Déu, però… d’una altra manera!

confepriereaEl passat dijous 25 de gener a un quart de nou del vespre, ens vam aplegar per escoltar la xerrada del P Francesc Riera, sj sobre l’Evangeli de Marc, i la figura de Crist des d’una altra manera. La Dra Dolors Vidal va començar fent un repàs de la trajectòria i obra del P Riera i del impacte que els seus llibres de teologia popular sobre els evangelis han tingut aquí i sobretot a terres de Sudamèrica.

El P Riera va començar introduint l’evangeli de Marc amb la perspectiva de coneixement intern de Jesús, d’un ficar-se al cor de Jesús , per més estimar-lo i seguir-lo. Va situar l’evangeli en el seu context, escrit uns 40 anys després dels fets, a Roma o Síria, i que anava dirigit a una comunitat petita i no rellevant, menyspreats, ja que la Creu es considera una bogeria, i també una comunitat que ha oblidat que Crist és el pobre. Per tant Marc tracta de donar una sotragada, vol engrescar la comunitat de nou. Recull les tradicions i en fa un relat.

Vol tornar al Jesús real, no al Jesús fet ves a saber com, a la nostra imatge i semblança. Jesús serà el punt zero, d’on sortim. Va recordar que és el que tracta de fer avui el Papa Bergoglio quan vol que tornem a connectar amb Jesús de Natzaret, com a nucli central. Seguint l’evangeli, se’ns presenta un Jesús alliberador, el Crist, el Messies, però que no és fàcil de portar a terme i un Jesús que és el Fill de Déu. El missatge és que amb Jesús comença la bona noticia, i continua amb la comunitat cristiana, ja que nosaltres en som la continuació.

_DSF6742Jesús és l’alliberador, va provocant la bona noticia, però queda enganxat , lligat, perquè tant els fariseus i la gent de bé, pietosa, com el poble i els deixebles no se n’enteren, no ho acaben d’entendre, perquè prescindeixen de la Creu. L’evangelista/pastor presenta la jornada ‘tipus’ de Jesús, anant a la sinagoga i fent que la persona trencada per dintre (l’endimoniat ), recuperi la vida. Per tant ja és el primer gest de que el Regne ha arribat. També ho veiem amb la sogra de Pere, una velleta que recupera l’esperança. Passa de sentir-se inútil a sentir-se entera, Jesús la ressuscita i passarà al servei i serà la primera diaconessa que serveix la taula cristiana. Per tant ens diu que ens trobarem amb Déu i Jesús quan recuperem i ressuscitem els trencats, els últims, i escampem acolliment i simpatia a tota la gent que se’ns acosta.

Amb el leprós, Jesús trenca tabús, traspassa la frontera. És la bona noticia. I es tracta de fer com Jesús, amb Jesús. Perquè Jesús està preocupat pels drets de la persona humana, i per tant es troba amb els últims, i reparteix el goig de l’evangeli. Cosa que el Papa Bergoglio també fa amb la seva obra ‘Evangelii Gaudium’ o ‘La joia de l’Evangeli’.

Aquest missatge és molt important per Marc, tenint en compte la seva comunitat ingènua, que no es vol empassar les dificultats de la vida i que es pensa que tot és fàcil, un bufar i fer ampolles. Es tracta de que encaixi la vida amb els seus feixucs i creus, en el seguiment de Jesús.

Per últim, ens presenta un Crist abandonat de Déu, en la seva mort. Déu crida el crit del poble. No és el totpoderós, sinó un altre Crist que mor cridant com el poble. Amb la mort de Jesús, lo sagrat està en les nostres creus pròpies i les que ens donen els altres, i no en els temples.

També va subratllar la vigència del missatge d’aquest evangeli en el món actual, en les nostres pròpies comunitats tant semblants a la de Marc.

L’Evangeli de Marc. Un Crist i Fill de Déu, però… d’una altra manera!

Gosa Pensar té el goig de presentar-vos la nostra propera conferència d’aquest mes de gener, serà dijous 25 de gener a les 20.15 h als locals Parroquials Santa Maria dels Turers de Banyoles.

Cartell_MARC

Francesc Riera i Figueras, sj

pare-rieraNascut a Barcelona el juny de 1942.

Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i en Teologia. Ordenat prevere el 1971.

Va exercir uns deu anys de professor d’història a la filial de l’Institut Ausiàs March d’Hostafrancs.
Durant 25 anys va ser el director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia.

Superior i director de la Cova de Sant Ignasi i del Centre Internacional d’espiritualitat, durant vuit anys.

Autor de cinc llibres sobre els evangelis de Mateu, Marc i Lluc ( traduïts al castellà), autor d’una monografia sobre els Exercicis a la Vida Ordinària. Ha escrit articles diversos.

Actualment és director d’Eides ( Escola Ignasiana d’Espiritualitat ) de Cristianisme i Justícia i membre actiu de l’equip d’espiritualitat de la Cova de Sant Ignasi de Manresa.

La conferència que farà el P. Francesc Riera tindrà com a referència el llibre que ha escrit sobre l’Evangeli de Marc, il·lustrem també el darrer quadern publicat

9788472636958 eict83-1

 

 

 

 

 

 

Presentarà l’acte la Dra. Dolors Vidal i Casellas

Dolors VidalDoctora en Història de l’Art interessada per la conceptualització i la gestió del turisme cultural. Dirigeix el Màster en Turisme Cultural de la Universitat de Girona. Fa docència al Grau en Turisme i al Màster en Turisme Cultural. Membre de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis i del grup de Recerca en Teories de l’Art Contemporani, fa recerca en l’àmbit de la imatge turística, de la comunicació del turisme cultural, del patrimoni tangible i intangible. Dirigeix la Col·lecció d’Edicions Vitel·la, Turisme Cultural (Cultural Tourism). És membre i representant de l’estat espanyol a la Xarxa Unitwin (culture, tourisme et dévelopement) de la UNESCO.

Resum Conferència Col·loqui : Què és el Sufisme?

Davant d’un nombrós públic que es va aplegar al Casal Marià d’Olot per saber: Què és el Sufisme? en Jordi Puig del Grup de Diàleg Interreligiós d’Olot, va presentar al conferenciant Halil Bárcena de manera exhaustiva, i també sentida, ja que coneix l’obra del autor, en va parlar des del punt de vista de la seva experiència i com l’ha repercutit.
_DSF3064Halil va presentar el Sufisme com un saber i un sabor, com un joc de paraules. És a dir, el saber com a literatura sapiencial, el cor de les persones i copsar el sabor, cosa molt complicada i difícil, a través de la tradició i les arrels. També el Sufisme com a defensa d’atrevir-se a pensar, raonar, reflexionar i meditar, per a tenir una visió més global de les coses. Ja que l’home modern ha deixat de mirar el cel, de saber que diuen les constel·lacions, ja que es guia més per el que diuen les xarxes socials, que tenen molt de pes, però que porten a un empobriment de la persona. Els mestres ens parlen de fugir cap a la realitat, a lo veritablement real. Es tracta d’arribar a ser éssers humans plens, i no pas empobrits. És un aliment imprescindible per a l’home, ja que no vivim només de pa, ni de circ, sinó també de la bellesa, l’esplendor de la veritat, que deien els clàssics, que no és estètic, sinó aliment de l’esperit. Sense això la vida, no és vida en majúscula.
20171120_200326Davant el plantejament de si es pot únicament pensar amb el cap, i de si el cor pensa o no, el sufisme seria l’Islam del cor o el cor de l’Islam. Les persones dels segles XX i XXI quan parlem del cor pensem en afectivitat, sentiment, emoció. En canvi per els clàssics dels segles XI i XII del sufisme, el defineixen igual a la via del cor. Un cor que pot pensar, que reflexiona, un cor il·luminat capaç de comprendre les coses. No queda reduït al sentimentalisme. Si hi una deriva, aquest sentimentalisme pot crear un excés de pietat, i anul·la la capacitat de meditació. Fa segles l’home es preguntava: què soc? qui soc? com és possible que m’hagin nascut? ara, en canvi, la nova espiritualitat, New Age, per exemple, pregunta: com em sento? El subjecte sentimental es posa com a referència de tot. En el sufisme islàmic, únicament Déu pot dir jo. Hi insisteix molt en que s’ha de pronunciar: nosaltres en comptes del jo, és un fugir de la vergonya de l‘ús del jo. El cor de l’Islam és l’essència mateixa d’aquesta tradició de la via del cor.
El sufisme és un fenomen troncal de primer ordre. Cal que se senti globalment. No és un corrent marginal. Es diu: “serà sufí espiritual o no serà.” Ja que res pot viure sense el seu cor. L’Islam sense sufisme és un codi penal, un codi de conducta. Històricament hi ha hagut tensió entre la figura del jurista i la figura de l’espiritual, el sufí. Al llarg de la història moltes vegades han coincidit. La tensió en l’ortopraxia més que en l’ortodòxia, es a dir més accent en el fet, com s’ha de fer, que en el creure.
El sufisme neix com a protesta davant el paper preponderant dels juristes. L’etimologia ens pot donar pistes. Sufí=llana, el que vesteix de llana, el teixit de la puresa, la pobresa davant la seda, símbol de l’ostentació del poder. Un autor hi veu vincle amb la Sofia (Σoφíα), la saviesa. La vida del cor, que coneix, indaga la saviesa, el filòsof. Però no com la figura del filòsof de Rodin, el pensador del cap, sinó el que medita, reflexiona, que passa per el cor el coneixement més intuïtiu i vàlid, la mística. Però no amb un mal ús d’ella, sinó per arribar a ser aquell que sap, que intueix, que ha tocat el misteri, que en té noticia, i experiència plena de la vida i compren la dimensió més profunda i interna de la tradició. És tornar la lletra al seu sentit profund, a les fonts. Endinsar-se en el misteri i el secret de l’Alcorà, on no només, hi ha una dimensió jurídica, sinó també en el misteri i el secret de Mahoma. Misteri i secret de la vida en majúscula. Un mestre ha tastat aquest sabor, i per donar-ne testimoni està en el món.
En el sufisme, hi ha poc jo, s’ha de intentar passar desapercebut.
El sufisme és com un canal a través del qual es diuen coses, se’ns diuen coses. I on la simbologia parla un llenguatge singular. L’home dels segles XX-XXI té molta informació, però poc coneixement. La comprensió dels símbols esdevé un veritable drama, ja que és analfabet. Per exemple, davant d’una muntanya la veurà com a fenomen geològic, però no la veurà tal com un poeta, un mestre ens la descriurà: “l’esforç que fa la terra per no separar-se del cel.”
I sense aquesta visió no som persones. Un profeta encara aniria més lluny, ens diria: “l’esforç que fa la humanitat per no separar-se del cel”. Cel no des de el punt de vista de creure, sinó des de la dimensió antropològica de l’ésser humà.
La transcendència existeix en l’ésser humà, i es presenta més accentuat en algunes persones que altres. Hem d’entendre aquesta dimensió. Hauria d’estar present en el diàleg interreligiós, ja que no només vivim de pa, o de circ. Ja que quedaríem reduïts a pell i ossos i poc més.
En la literatura clàssica sufí, hi ha aquesta antropologia de l’esser humà. Ja que l’home“és més del que es pensa i estudia”, ja que queda reduït , però a la vegada “molt menys dels que es pensa.” Res a la vida és inert. La vida batega, palpita en tot. I en moments i persones es mostra de manera superlativa. Patim una certa pobresa espiritual. En l’Islam/Sufisme, hi ha un lliurament a Déu, l’ésser humà no és el centre. Un mestre persa del segle XIII deia que la condició per ser és no ser. Per tant, quina és la metodologia per ser un sufí? Doncs recordar, tornar a portar al cor tot allò que s’oblida. Les persones oblidem les coses que són fonamentals, i accentuem el jo. L’existència en la renúncia del jo és el que més costa. La renúncia no treu, ens dona, atorga.
El símbol musical sufí per excel·lència és una flauta de canya foradada, buida. Sona perquè està buida. Així mateix la persona pot sonar, transitar, buidada d’ella mateixa, ja que llavors hi transita la Paraula, la paraula de Déu, l’esperit, l’alè, que és respiració. Com es diu: qui coneix el seu nas, coneix el seu Senyor, coneix el seu jo, perquè coneix l’alè que entra dins seu, el que hi ha dins la seva respiració, i coneix el seu jo. Conèixer-se a si mateix, i passar per una auto-correcció de possibles derives, passant per la discreció, aquest passar desapercebut i assolint un coneixement particular, la realitat primera i darrera.

Pàgina 1 de 3212345...102030...Últim »