Dones en recerca. Ser monja al segle XXI

Gosa Pensar! té el goig de presentar-vos la nostra propera conferència, serà divendres 29 d’abril a les 18:30 h, a l’Auditori petit (2a planta) de la Biblioteca Carles Rahola de Girona.

Conxita Gómez és monja al Monestir de Sant Benet de Montserrat, Llicenciada en Ciències (Químiques) per la UAB i en Ciències Religioses (Diàleg Interreligiós) a l’ISCREB.

Cartell_DONES_EN_RECERCA

Tot seguit podeu llegir una entrevista que li van fer mentre feia el noviciat.

Conxita Gòmez: I després del Camí de Sant Jaume, què?

«Mai no estaràs tant amb tu mateix com en una llarga caminada»

Conxita GomezEl Camí de Sant Jaume (en castellà de Santiago) li ha canviat la vida. Caminant per Galícia va comprendre que Déu existeix, ho va deixar tot i ara es novícia, quasi monja, del Monestir de Sant Benet a Montserrat.
La ripolletenca Conxita Gómez i Subirà, 36, organitza ara una Trobada de Pelegrins a Montserrat, els die 21 i 22 d’octubre per debatre el tema I després del Camí de Sant Jaume, què?

—Quí era abans de fer el Camí de Sant Jaume?
—Una noia de Ripollet que havia estat cartera de correus, que donava classes de física i química en un institut i que vivia amb un company.
—I què va passar?
—El 1999 em vaig adonar que tot allò no m’omplia i, com sempre m’ha agradat el senderisme, vaig fer el Camí de Sant Jaume amb uns amics.
—Va veure la llum?
—No creia gens en Déu, menys encara en l’Església i no m’agradava gens anar a missa. Però a Vega del Valcárcel, just abans de pujar el Cebreiro, vaig anar a una missa que em va afectar.
—Hi ha doncs un moment de lucidesa especial?
—En el meu cas sí. Quan vaig veure aquella oreneta intentant sortir de l’església, donant cops contra els vidres, vaig comprendre que aquella oreneta era jo.
—Què vol dir?
—Que jo també portava tota la vida donant cops contra la paret, buscant en el senderisme, en el voluntariat, en els estudis d’història quan en realitat el meu lloc estava en aquella església.
—Com la va afectar aquella experiència?
—Sento un goig interior. Veig a la resta de la humanitat diferent, a la natura diferent, i m’adono que ja no tinc aquell buit dins meu.
—L’endemà deuria pujar el Cebreiro flotant.
—Flotant però sobtada. Jo mateixa no entenia res.
—Potser estava tan cansada dels dies anteriors i només tenia les defenses baixes.
—I anava carregada d’endorfines, no? Sí, pot ser. Per això hi ha un hospitaler que sempre recomana: si fent el Camí de Sant Jaume prens una decisió vital, espera com a mínim tres o quatre mesos abans de portar-la a terme perquè, probablement, sigui una «pájara».
—Va seguir el consell?
—Sí. Vaig pensar que havia de fer-me monja, però també pensava que potser estava com una cabra.
—Dona!
—La idea m’espantava tant que vaig decidir esperar un any per veure què passava.
—De què dubtava?
—Jo pensava que era impossible que només per caminar un mes, dia rere dia, arribés a cap conclusió.
—I què va fer?
—El 2000 vaig tornar a fer el Camí, aquets cop fins a Finisterre, vaig trobar aquell espai de silenci per estar amb mi, i ja ho vaig tenir clar. Vaig anar assumint que Déu existeix i em vaig fer monja.
—Sembla una pel·lícula.
—Sí, és molt bonic. A mi m’ha canviat la vida.
—N’hi ha que es coneixen al Camí i es casen.
—I n’hi ha que es divorcien. Una cosa és certa, jo mai no he estat tant amb mi mateixa com quan he estat caminant en una caminada llarga, sigui o no el Camí.
—Per que això passi és imprescindible anar-hi sol?
—No ho sé. Hi ha gent que va acompanyada i arriba al mateix punt.
—N’hi ha que es deceben perquè esperen un miracle que no arriba mai per més que caminin.
—-No hi ha més miracle que la vida quotidiana. Però per adonar-te´n has d´obrir la teva sensibilitat i oblidar les dèries rutinàries.
—Alguns vénen del Japó buscant el miracle. Han perdut el temps i els diners?
—No. Qualsevol que faci al Camí, com a mínim, descobrirà que la humanitat no és tan dolenta perquè la solidaritat entre pelegrins és extraordinària.
—I aquests que porten 30 anys fent el Camí cada any?
—No es tracta de repetir la mateixa experiència mil vegades, sinó de treure’n alguna cosa de profit per la teva vida.
—Segueix vinculada al Camí?
—Sóc membre de l’associació que va fundar el sabadellenc, Ferran Lloret, els Amics del Camí de Sant Jaume. Repinto les fletxes grogues entre Castellnou de Seana i Bell-lloch d’Urgell (foto).
—El Camí català?
—És clar, el que surt de Montserrat fins a Saragossa i Logronyo.
—Passant pels temibles Monegros.
—Els Monegros és el punt on et pots tornar boig o, realment, agafes forçes per seguir fins a Santiago. Són 100 kms. amb un sol poble i amb dificultat per trobar aigua. A mi allà em va trontollar tot.
Bon camí

Entrevista extreta de Cara a cara de Víctor Colomer

Escolteu una altre entrevista de l’Espai Montserrat Ràdio.

Conferència en vídeo a la UdG: La llibertat del claustre dins l’Església? Aproximació a les crisis i reptes del monacat benedictí femení català al llarg de la història

Presentarà l’acte:

Dr Marc Sureda i Jubany. Conservador del Museu Episcopal de Vic. Membre del Grup de Recerca d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Girona. Docent a la Universitat de Girona i a l’Institut Superior de Ciències Religioses.

Amb la gentilesa de l’Associació Manaies de Sant Daniel
www.manaiesdesantdaniel.cat

Gran acollida de Banyoles al llibre GUARIR

Aquest passat dissabte a la tarda a Ca La Flora, a Banyoles va tenir lloc la presentació del llibre: Guarir amb Plantes Remeieres, del grup les Àvies Remeieres, de l‘Associació Pedra Tosca de la Garrotxa. La proposta va tenir un gran acolliment, tant, que fins i tot hi va haver gent que no va poder entrar a la sala, plena de gom a gom.

Per començar, les àvies van preparar una taula amb mostres de plantes i van explicar que és l’associació, com va néixer, que és el Parc de Pedra Tosca, els conreus que s’hi fan, els tallers i també les sortides que organitzen. També van fer una gran lloança a les dones de les famílies, de totes les famílies de les nostres contrades i d’arreu del país que han conservat el coneixement de les plantes, de l’entorn on es troben i que han transmès el seu ús, i sobretot que han fet servir remeis, per guarir-se. Coneixement que es transmetia de mares a filles, d’àvies a netes, de generació en generació, de formes molt diferents segons el lloc. Reivindiquen amb el seu treball, tornar a recuperar aquest coneixement ancestral quasi desaparegut degut a la manera de viure actual.

detall-plantes

Van explicar-nos detalladament com havia sorgit la idea de fer el llibre, va ser arrel de la gran quantitat d’informació de remeis que les àvies anaven recollint sobre ungüents, pomades, licors, etc, remeis propis i apresos en l’intercanvi d’informació que es produeix cada vegada que fan una trobada o un taller. Tots els remeis que apareixen al llibre han estat posats en practica per les autores. Van explicar que han tractat de fer-lo entenedor perquè qualsevol persona, sense coneixements especials en la matèria, pogués fer-los i guarir-se a casa. Inclou fitxes identificatives detallades de cadascuna de les plantes emprades en els remeis.

Per acabar van fer una demostració/taller de com fer aigua del Carme, que després es va sortejar, així com alguns altres productes. Com a comiat d’agraïment, el públic va poder tastar una coca i una ratafia fetes per les àvies.

Presentació del llibre GUARIR amb plantes remeieres

Prova_cartell PRESENTACIO LLIBRE GUARIRLa presentació del llibre GUARIR amb plantes remeires tindrà lloc el proper dia 9 d’abril a les 16 h a Ca la Flora de Banyoles.

Associació Pedra Tosca, és una associació vinculada al Parc de Pedra Tosca, de Les Preses (La Garrotxa).

Està composta en dos grups: les Àvies Remeieres i el Grup de Pedra Seca.

Les Àvies Remeieres van crear un jardí botànic i organitzen trobades mensuals. Es dediquen al cultiu de plantes aromàtiques i medicinals, al recull de coneixements de tota la vida i porten a terme destil·lacions i tallers d’elaboració de productes.

El Grup de Pedra Seca, es dedica a la recuperació de paret seca, barraques, escales, marges. Parets que feien de tanques a molts camps i horts de les nostres contrades arreu del país.

Les Àvies Remeieres, són un grup que es troben tots els primers divendres de mes per fer sortides de camp i compartir sobre plantes, costums, usos i experiències. També tots els primers dissabtes de mes organitzen tallers i destil·lacions per gaudir de la planta del mes.

I de totes aquestes trobades i els coneixements què n’han sortit, n’ha sorgit el llibre : Guarir amb Plantes Remeieres, un recull de les plantes medicinals del nostre entorn i el saber de les àvies, aprés al llarg de generacions i transmès per via oral i que corria el perill de desaparèixer.

Actualment les Àvies recorren arreu divulgant el seu saber i el seu llibre. Ja s’ha exhaurit la primera edició , demostrant l’alt interès que hi ha per aquesta temàtica.

Us convidem per tant a compartir aquesta presentació, a gaudir de tot el seu coneixement, de veure alguna demostració, d’escoltar un poema per part d’una de les àvies i per últim, una degustació dels productes que fan.

Associació Pedra Tosca. Àvies Remeieres
Ca la Flora, Banyoles.

PORTADA-DEFINITIVA

Pàgina 10 de 32« Primer...89101112...2030...Últim »