La vida amb o sense la filosofia

Gosa Pensar! té el goig de presentar-vos la nostra propera conferència, serà dijous 26 de maig a les 19 h, a  la Biblioteca Carles Fontserè  de Porqueres.

Josep Maria CarbóJosep Maria Carbó és filòsof, va ser mestre de primària i professor de filosofia de secundària. És cofundador de l’Escola de filosofia “El Pou”. L’objectiu d’aquesta escola de petit format és promoure la difusió de la filosofia pràctica entesa com a recerca sincera de la Veritat. Hi fa activitats d’iniciació, de difusió o d’aprofundiment.

Crec que la meva feina en aquesta vida és promoure el qüestionament de les idees, sacsejar, provocar, fer trontollar les creences per tal que, movent-nos i refent la nostra vida, ens acostem cada cop més a la Veritat.

Cartell_LA VIDA AMB O SENSE FILOSOFIA
Les veus de la comunitat educativa per celebrar els 10 anys de Debats d’Educació. van fer aquesta entrevista a Josep M. Carbó.

I tu, quines són les 3 coses que has après?

Les tres coses que he après…

  1. Els/les mestres no ensenyem però amb nosaltres es pot aprendre.
    Una cosa és el que ensenyem i una altra ben diferent el que s’aprèn. Centrem l’activitat pedagògica en el que ensenyem, però en realitat no ho podem controlar. L’important és el que s’aprèn, no el que s’ensenya i això sempre depèn de les necessitats de l’aprenent. Podem generar situacions suggeridores, intentar seduir per afavorir un tipus d’aprenentatge, però al final, sempre depèn de l’aprenent.
  2. És més important el “per a què” que el “què” i el “com”.
    Els aprenentatges són mitjans per a fins. L’important són els fins, els valors als que serveix un aprenentatge. Pensar bé pot ser usat per fer el bé o el mal. Dominar el llenguatge pot servir per enganyar o informar. Ser fort pot servir per defensar al feble o per a oprimir-lo. No importa el que s’aprèn sinó què en fa amb això que aprèn. I decidir les finalitats és el més important en educació.
  3. L’escola podria ser educativa.
    Si deixés de valorar resultats utilitaristes i mirés el procés de creixement personal. Si es centrés en les necessitats personals i no els programes. Si despertés la crítica, la imaginació i la utopia i no la submissió, la conformitat i la reproducció social.
    Altres veus de la comunitat educativa.

Presentarà l’acte, Rocio Abelenda periodista i escriptora, escriu al blog Abelenda

Dones en recerca. Ser monja al segle XXI

Gosa Pensar! té el goig de presentar-vos la nostra propera conferència, serà divendres 29 d’abril a les 18:30 h, a l’Auditori petit (2a planta) de la Biblioteca Carles Rahola de Girona.

Conxita Gómez és monja al Monestir de Sant Benet de Montserrat, Llicenciada en Ciències (Químiques) per la UAB i en Ciències Religioses (Diàleg Interreligiós) a l’ISCREB.

Cartell_DONES_EN_RECERCA

Tot seguit podeu llegir una entrevista que li van fer mentre feia el noviciat.

Conxita Gòmez: I després del Camí de Sant Jaume, què?

«Mai no estaràs tant amb tu mateix com en una llarga caminada»

Conxita GomezEl Camí de Sant Jaume (en castellà de Santiago) li ha canviat la vida. Caminant per Galícia va comprendre que Déu existeix, ho va deixar tot i ara es novícia, quasi monja, del Monestir de Sant Benet a Montserrat.
La ripolletenca Conxita Gómez i Subirà, 36, organitza ara una Trobada de Pelegrins a Montserrat, els die 21 i 22 d’octubre per debatre el tema I després del Camí de Sant Jaume, què?

—Quí era abans de fer el Camí de Sant Jaume?
—Una noia de Ripollet que havia estat cartera de correus, que donava classes de física i química en un institut i que vivia amb un company.
—I què va passar?
—El 1999 em vaig adonar que tot allò no m’omplia i, com sempre m’ha agradat el senderisme, vaig fer el Camí de Sant Jaume amb uns amics.
—Va veure la llum?
—No creia gens en Déu, menys encara en l’Església i no m’agradava gens anar a missa. Però a Vega del Valcárcel, just abans de pujar el Cebreiro, vaig anar a una missa que em va afectar.
—Hi ha doncs un moment de lucidesa especial?
—En el meu cas sí. Quan vaig veure aquella oreneta intentant sortir de l’església, donant cops contra els vidres, vaig comprendre que aquella oreneta era jo.
—Què vol dir?
—Que jo també portava tota la vida donant cops contra la paret, buscant en el senderisme, en el voluntariat, en els estudis d’història quan en realitat el meu lloc estava en aquella església.
—Com la va afectar aquella experiència?
—Sento un goig interior. Veig a la resta de la humanitat diferent, a la natura diferent, i m’adono que ja no tinc aquell buit dins meu.
—L’endemà deuria pujar el Cebreiro flotant.
—Flotant però sobtada. Jo mateixa no entenia res.
—Potser estava tan cansada dels dies anteriors i només tenia les defenses baixes.
—I anava carregada d’endorfines, no? Sí, pot ser. Per això hi ha un hospitaler que sempre recomana: si fent el Camí de Sant Jaume prens una decisió vital, espera com a mínim tres o quatre mesos abans de portar-la a terme perquè, probablement, sigui una «pájara».
—Va seguir el consell?
—Sí. Vaig pensar que havia de fer-me monja, però també pensava que potser estava com una cabra.
—Dona!
—La idea m’espantava tant que vaig decidir esperar un any per veure què passava.
—De què dubtava?
—Jo pensava que era impossible que només per caminar un mes, dia rere dia, arribés a cap conclusió.
—I què va fer?
—El 2000 vaig tornar a fer el Camí, aquets cop fins a Finisterre, vaig trobar aquell espai de silenci per estar amb mi, i ja ho vaig tenir clar. Vaig anar assumint que Déu existeix i em vaig fer monja.
—Sembla una pel·lícula.
—Sí, és molt bonic. A mi m’ha canviat la vida.
—N’hi ha que es coneixen al Camí i es casen.
—I n’hi ha que es divorcien. Una cosa és certa, jo mai no he estat tant amb mi mateixa com quan he estat caminant en una caminada llarga, sigui o no el Camí.
—Per que això passi és imprescindible anar-hi sol?
—No ho sé. Hi ha gent que va acompanyada i arriba al mateix punt.
—N’hi ha que es deceben perquè esperen un miracle que no arriba mai per més que caminin.
—-No hi ha més miracle que la vida quotidiana. Però per adonar-te´n has d´obrir la teva sensibilitat i oblidar les dèries rutinàries.
—Alguns vénen del Japó buscant el miracle. Han perdut el temps i els diners?
—No. Qualsevol que faci al Camí, com a mínim, descobrirà que la humanitat no és tan dolenta perquè la solidaritat entre pelegrins és extraordinària.
—I aquests que porten 30 anys fent el Camí cada any?
—No es tracta de repetir la mateixa experiència mil vegades, sinó de treure’n alguna cosa de profit per la teva vida.
—Segueix vinculada al Camí?
—Sóc membre de l’associació que va fundar el sabadellenc, Ferran Lloret, els Amics del Camí de Sant Jaume. Repinto les fletxes grogues entre Castellnou de Seana i Bell-lloch d’Urgell (foto).
—El Camí català?
—És clar, el que surt de Montserrat fins a Saragossa i Logronyo.
—Passant pels temibles Monegros.
—Els Monegros és el punt on et pots tornar boig o, realment, agafes forçes per seguir fins a Santiago. Són 100 kms. amb un sol poble i amb dificultat per trobar aigua. A mi allà em va trontollar tot.
Bon camí

Entrevista extreta de Cara a cara de Víctor Colomer

Escolteu una altre entrevista de l’Espai Montserrat Ràdio.

Conferència en vídeo a la UdG: La llibertat del claustre dins l’Església? Aproximació a les crisis i reptes del monacat benedictí femení català al llarg de la història

Presentarà l’acte:

Dr Marc Sureda i Jubany. Conservador del Museu Episcopal de Vic. Membre del Grup de Recerca d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Girona. Docent a la Universitat de Girona i a l’Institut Superior de Ciències Religioses.

Amb la gentilesa de l’Associació Manaies de Sant Daniel
www.manaiesdesantdaniel.cat

Pàgina 10 de 32« Primer...89101112...2030...Últim »