Resum Conferència Col·loqui : Conèixer i entendre l’ Islam

El passat dijous vuit de juny al Casal Marià d’ Olot, el jesuïta i teòleg Jaume Flaquer va donar la conferència: Conèixer i entendre l’ Islam, per apropar-nos al món de l’Islam que tenim tan a prop a casa nostra i tanmateix tan desconegut alhora per a la majoria de nosaltres.

El va presentar la Dolors Bramon, Doctora en Filologia Semítica (Estudis Àrabs i Islàmics) que va subratllar la importància dels estudis especialitzats sobre el místic sufí Ibn al-Arabí que ha fet en Jaume, ja que és un dels grans pensadors, ric en llenguatge i alt en conceptes que malgrat ser dels segles XII i XIII encara s’està estudiant avui dia en les universitats Islàmiques. La Dolors en va defensar la necessitat de que s’estudiï també en les nostres universitats per la seva gran vigència i importància. També va comentar el fet de que són companys com a professors de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona.

Islam1En Jaume Flaquer és Doctor en Estudis Islàmics, especialista en la doctrina i l’espiritualitat islàmica i estudiós del coneixement místic. És poliglota i ha escrit multitud d’articles relacionats amb el tema de tot tipus. Destaquem dos quaderns que ha publicat a Cristianisme i Justícia, organisme amb el qual col·labora i n’és el cap de teologia. El més recent: La mitja lluna creixent, en el qual tracta de donar llum sobre els conflictes que es donen dins de l’Islam, així com de propostes teològiques diverses i d’interpretació de la llei islàmica. I en el segon, Vides Itinerants, tracta de la teologia interreligiosa de la migració, per tant, és més espiritual, de com l’Islam, el Cristianisme i el Judaisme acullen i defensen l’acollida del migrant, l’ideal espiritual del que es mou, enfront del que es queda.

Va començar fent la pregunta: Perquè es donen conflictes dins l’Islam? I les causes són moltíssimes, s’ha de començar fent una anàlisi de la gran varietat de processos de legitimació religiosa i comprendre els processos de justificació. No es pot posar a tothom dins el mateix sac. I això també es dóna en els grups cristians quan es parla de temes religiosos.

Per tant, les legitimacions teològiques o jurídiques, que són les més corrents, o les ortodoxes, tenen complexitat, igual que en el món cristià. Per exemple, si pensem en el cristianisme, de seguida pensarem en el catolicisme, però també hauríem de pensar en el protestantisme, i en el sector ortodox.  En general es desconeixen les diferències que hi ha entre els diversos sectors. L’obertura serà diferent en els diversos grups. I si tenim en compte els sub-grups encara anirem complicant més el tema.

I en l’ Islam això també passa . Hi trobem diverses confessions i corrents. Per exemple dir o pensar que els sunnites són més bàrbars, més terroristes perquè d’ells han sorgit Al Qaeda, el Daesh (Estat Islàmic), no té sentit, perquè els xiïtes també tenen brigades violentes.

Dintre d’ells també es donen grups progressistes que es poden adaptar perfectament als principis dels drets humans, a Europa i a la manera de fer d’aquí.Islam3

Les confrontacions ideològiques a vegades van acompanyades de confrontacions armades. Les causes són múltiples: religioses, econòmiques, geoestratègiques, ser el pal de paller, el màxim poder de la regió, a més de la participació occidental en el conflicte estratègic del Pròxim Orient, conflictes de civilització interns per causes occidentals, per exemple les colonitzacions i descolonitzacions dels segles XVIII, XIX I XX . Un exemple en seria l’Afganistan, que genera el grup Al Qaeda que rep armes dels Estats Units per fer fora Rússia, però que després es transforma teològicament via Aràbia Saudita i es torna en contra. Un altre exemple seria Iraq, que després de la invasió occidental, i de intentar crear un complexa govern xiïta d’unitat nacional fent fora els sunnites, acaben creant la llavor de l’Estat Islàmic, ja que es troben a les presons: els soldats i els serveis secrets de Saddam Hussein i els membres d’Al Qaeda i fan un pacte per crear un estat: el futur Califat des de Mossul a Iraq fins a Raqqa a Síria.

Occident hauria de canviar la política exterior i reconèixer la seva part en la problemàtica. En el món àrab i islàmic, la participació en el conflicte ve marcada per qüestions de poder. Per exemple en els últims dies ho veiem amb Qatar i el conflicte d’aïllament o boicot per part d’ altres països àrabs. De Qatar sorgeixen els Germans Musulmans, una ideologia que qüestiona, i també posa en qüestió la monarquia. Per tant un problema per a Aràbia Saudita. Aràbia es va aliar amb Egipte per anar en contra dels Germans Musulmans, en una aliança contra-natura podríem dir. L’assumpte religiós s’afegeix com a un element més.

L’enfrontament sunisme-xiisme, l’odi dels sunnites contra els xiïtes té causes religioses, polítiques, estratègiques i històriques. Sempre s’han de tenir en compte el factor polític, religiós i geoestratègic. I ara per ara, podem veure com aquests greuges han esclatat i lluiten al Iemen en la seva guerra civil, on els xiïtes reben l’ajuda d’Iran i els sunnites, reben l’ajuda de l’exercit d’Aràbia Saudita.

També hi ha les aliances per interessos econòmics, del món occidental, Estats Units i fins i tot Espanya, que està construint l’AVE i el metro a Aràbia Saudita.

Què passarà quan s’acabi el petroli o el món energètic no depengui del petroli? Com canviaran les aliances? Ara per ara només els Estats Units no depèn del petroli, perquè gràcies al fracking n’és el primer productor mundial.

Aràbia Saudita és el responsable principal de l’islamisme radical, malgrat oficialment condemni el terrorisme. Per exemple edita llibres, que estan a la venda a Espanya i traduïts al castellà, on es defensa la lapidació dels adúlters, la decapitació dels homosexuals, etc. Encara que els grups salafistes diuen que estan contra el terrorisme. És un perill aquest doble joc.

Dintre les diferents tendències dins l’Islam, el Salafisme, és un dels extrems, més ortodox. Defensa tornar als orígens, és una aproximació acrítica dels orígens. Un Islam pur, tal com es va fundar, ja que coneixen exactament tot per exemple sobre el profeta, la seva vida diària, les mides de la seva casa, etc. Per tant molts musulmans diuen que com que ho saben tot, hem de tornar als orígens ja que ens hem desviat. A Catalunya, aquest col·lectiu representa entre un 5 i un 10 % de la població musulmana. La por vers aquest sector de l’Islam ha de ser més per la involució i evolució que representa que no per terrorisme.

Una altra tendència és l’Islam Tradicionalista, a la qual pertany la gran majoria de la població. Vol viure la fe i la religió tal com li han donat, perquè sempre s’ha fet i es fa així. Però està clar que hi va haver d’existir un principi. I és criticat per el Salafisme. El Salafisme l’acusa d’haver innovat i per tant d’haver-se allunyat.

Una altra corrent és el Reformisme, que diu, tal com me l’han donat, no és com l’original. Però no és com el Salafisme, sinó que fa un anàlisi i interpreta, fa un estudi crític dins el seu context i interpreta que vol dir en el món actual.

La Gihad, que significa: “esforç armat”, la única possible és en cas de defensa. Per tant, el Reformisme, amb una de les seves veus més representatives a França, quan explica que l’ Imperi Musulmà es va expandir amb les armes, doncs diu perquè en l’època, o bé un imperi invadia o t’invadien. Ara, en temps diferents, la violència només es pot donar si és en cas de defensa.

Aquest corrent de Modernisme (Reformisme Modernista) vol fer compatible l’Islam amb els Drets Humans. És tolerant amb l’ homosexualitat, prohibeix la poligàmia. Diu que la correcta interpretació és la prioritat monogàmia. En el verset on apareix, és en el context d’orfandat, dins el Dret Familiar. Es tracta de que per el bé dels orfes, hi hagi un home que malgrat estar casat pugui desposar la vídua perquè els orfes no quedin desprotegits. La protecció d’orfes i vídues és molt important i un referent en el món jueu, l’Antic Testament i en el món àrab. També fixa un topall de tres o quatre dones. També afirma que si tens por de no ser equitatiu amb elles, només en prens una. Per això defensen la prioritat monogàmia interpretant el que diu el verset.

El Modernisme condemna la lapidació. Per els Tradicionalistes, és una advertència per la gravetat del greuge, però no l’apliquen. Per els salafistes, s’ha d’aplicar. Malgrat les feministes del Salafisme defensen també la lapidació de l’home implicat i no tan sols de la dona. La problemàtica és un Déu que legitima la lapidació. Per el Modernisme, la lapidació no apareix en l’Alcorà. La Tradició diu que només apareix en cinc casos concrets, molt pocs encara que segur que es van trobar amb molts més. També hi surt la flagel·lació, la dona tancada a casa. Tot plegat surt en un verset baixat del Cel després que el profeta Muhàmmad es regís per la llei jueva del Levític mentre estava esperant la il·luminació dels versets jurídics que li baixen del Cel. Aquesta llei va ser derogada per el cristianisme.

Les principals diferències entre el món sunnita i el món xiïta, que tot primer devien discrepar sobre qui hauria de ser el califa, però que després tant un com l’altre van passar a ser hereditaris, són que en el món Sunnita, la comunicació amb Déu queda tancada amb la mort de l’últim profeta. Per tant l’única via que queda és la interpretació jurídica dels textos originals. Malgrat el conjunt de textos són tardans, i que ens expliquen que va fer i com va viure. I faria falta un estudi de composició. Per aquesta raó no tenen Facultats de Teologia, excepte a Turquia, on hi ha una Facultat de Religió.
El món xiïta, creu que Déu continua parlant després de la mort del profeta. Per tant, seria més què fer i com interpretar, i una discussió jurídica dels textos originaris.

El Credo és senzill :

  1. Un únic Déu,
  2. Que no ha engendrat ni ha estat engendrat,
  3. Creure en els Profetes a qui Déu ha donat el Llibre,
  4. Creure en els Àngels i
  5. Creure en el Judici Final

L’últim profeta és Muhàmmad, i l’ últim llibre és una síntesi de tots els altres. Els Cels es tanquen i ja està, per el món sunnita.
Per això les facultats, són Facultat de Dret islàmic. L’imam no és una persona sagrada, si no més aviat un pastor, que dirigeix la pregària, un director. No és com un capellà, que ha estat consagrat.

En el món xiïta, la llum divina il·lumina els grans imams, successors d’Ali. Els grans aiatol·làs tenen una certa aureola de santedat.

La sacralitat és de tradició catòlica, per tant l‘Esperit Sant que amb la seva acció va explicant el misteri de Crist, vindria a ser semblant a aquesta Llum Divina que es diposita sobre els dirigents. Per aquesta similitud el món xiïta seria més semblant o proper al món catòlic i en canvi el sunnita al món protestant.

I per últim els cinc pilars de l’Islam :

  1. Confessió de fe
  2. Pregària ritual, pregària cinc cops al dia
  3. Almoina obligatòria, al final del Ramadà, per propagar l’Islam i ajudar als pobres (Aquí és de 5 euros, i a Aràbia Saudita també es paguen uns delmes, ja que no hi ha taxes )
  4. Ramadà, dejuni durant les hores de sol. Commemoració del Descens de la Revelació, per omplir-se del Tot. Equivaldria al Nadal Cristià, l’anunciació, encarnació i epifania. Un temps familiar, de joia i de solidaritat.
  5. Peregrinació a la Meca un cop a la vida, si és té salut, diners i permís de l ‘Aràbia Saudita.

I així, un cop acabada la xerrada, alguns oients van fer preguntes vàries sobre aspectes concrets que els interessaven i que en Jaume va aclarir i explicar.

Per cert, també es va vendre el llibre: L’Islam, avui, última obra de la Dolors Bramon per gentilesa de la llibreria Drac d’ Olot, i també el públic que va omplir la sala de gom a gom, va poder-se emportar els quaderns d’ en Jaume Flaquer, sj

 

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Els comentaris estan tancats.